CARLO BERGONZI

Tenor italià, un dels més admirats de la postguerra. Encara que interpretà i enregistrà diversos rolls de bel canto i del verisme, el seu nom sobretot es relaciona amb òperes de Giuseppe Verdi. Fou essencialment un tenor líric. Va començar a cantar després d'una audició a catorze anys, originalment com a baríton. Després de reeducar la seva veu, va debutar com a tenor el 1951 amb Andrea Chénier Aquell mateix any, per a celebrar el 50è Aniversari de la mort de Verdi, la ràdio estatal italiana (RAI), el va contractar per a una sèrie d'òperes de Verdi. El seu debut al Covent Garden, es va produir el 1962. El 1966, va interpretar i va enregistrar amb Herbert von Karajan. Va acabar la seva carrera artística el 1995 amb un concert a Viena, encara que tingué aparicions posteriors. L'any 1996 va fer el seu concert de comiat dels Estats Units al Carnegie Hall.

Caricatura de Manuel Del Arco publicada el 241158)

CARLES VALLBONA i CALBÓ

Metge. Llicenciat en medicina i cirurgia per la Universitat de Barcelona (1950). Doctor cum Laude per la mateixa Universitat (1959). Cursà els estudis de postgrau a París i Houston. Residí als EUA des del 1953. Diplomat per l'Amrican Board of Pediatrics. Professor dels departaments de Medecina Familiar i Comunitària i de Medecina Física i Rehabilitació del Baylor College of Medicine, director mèdic del Programa de salut comunitària del Harris Country Hospital District i director de la clínica de poliomielitis de l'Intitute for Rehabilitation and Rechearch a la ciutat de Houston. Fou catedràtic de la facultat de medecina de la Baylor University de Texas. Col·labora amb la NASA en qüestions de medecina de l'espai. Especialitzat també en problemes de salut pública, va fer treballs sobre les aplicacions de la tecnologia en la sanitat urbana.

Caricatura de Manuel Del Arco publicada el 220665)

CARLES SENTÍS i ANFRUNS

Periodista i polític. S'inicià a La Publicitat i Mirador, i el 1936 s'exilià a París. Anà després al front de general Franco. Col·labora a Destino i fou corresponsal del ABC, La Vanguardia i Clarín de Buenos Aires. Col·laborà també en El Correo Catalán. Seguí el desembarcament dels aliats, el procés de Nuremberg. Director de l'agència EFE (1963), fundador i director de Tele-Exprés (1966), director de Ràdio Barcelona (1974). Encapçalant la Unión de Centro Democrático a Barcelona, sortí elegit diputat a Corts el 1977 i, novament, el 1979. El 1977 gestionà el retorn de J. Tarradellas i l'acompanyà des de París a les primeres entrevistes amb Adolfo Suárez* i el rei. Fou conseller polític de la Generalitat provisional (1977-80). L'any 1986 fou guardonat amb la creu de Sant Jordi. També va rebre la Legió d'Honor de França.

*Gent delArco – Publicat el 9 de gener 2018

 (Caricatura de Manuel Del Arco publicada el 081069)

CARLES ROJAS i VILA

Escriptor espanyol, llicenciat en Filosofia i Lletres el 1960. Fill del metge Carlos Rojas Pinilla, germà del general Gustavo Pinilla que fou President de Colòmbia (1953-1957). Ha exercit com a professor al Rollins College (Florida) i a la Emory University (Geòrgia). Ha col·laborat en diverses revistes literàries dels EEUU i de Llatinoamèrica, on ha escrit històries curtes i relats. Com a novel·lista ha publicat, entre altres, El asesino del César (1959, Premi Ciutat de Barcelona), Auto de fe (1968, Premi Miguel de Cervantes). Ha traduït al castellà l’obra d’A. Huxley. Ha escrit també una sèrie d’obres sobre la història d’Espanya: Azaña (1973. Premi Planeta), i sobre Picasso El mundo mítico y màgico de Pablo Picasso (1974). El 1980 guanyà el Premi Nadal amb El ingenioso hidalgo y poeta Federico García Lorca asciende a los infiernos. En la dècada dels noranta destaquen les seves novel·les El jardín de Atocha (1990) i Proceso a Godoy (1992).

CARLES RIBA i BRACONS

Escriptor i humanista. El 1911 ja guanyà una "Flor Natural" a Girona i l'any següent, en uns altres Jocs Florals, conegué Clementina Arderiu, amb qui es casà el 1916. Aquest mateix any fou nomenat professor de l'Escola de Bibliotecàries, càrrec que ocupà fins al 1939. Els seus viatges a Itàlia (1920) i a Grècia (1927) foren unes fites personals i intel·lectuals, com ho fou també l'estada a Munic (1922). Del 1923 al 1932 treballà amb Pompeu Fabra en la preparació del Diccionari General de la Llegua Catalana i fou, en l'Institut d'Estudis Catalans, un continuador de la seva obra. Catedràtic de grec de la Fundació Bernat Metge (1925). Fou nomenat professor de grec a la Universitat Autònoma el 1934. Vicepresident de la Institució de les Lletres Catalanes i compromès amb la República, s'exilià a França el 1939, on residí a Boissy-la-Rivière i Montpeller. A l'exili, i també a Barcelona d'ençà del seu retorn el 1943, traduí per a la Fundació Bernat Metge, de la qual arribà ser el director.

(Caricatura de Manuel Del Arco sense data de publicació)