ALEC GUINNESS

Sir Alec Guiness de Cuffe, va ser un actor britànic de cine, teatre i televisió. Mentre treballava en publicitat, estudià en la Fay Compton Studio d'art dramàtic. El 1936, interpretà obres clàssiques en el prestigiós teatre de Londres "Old Vic". El 1941, es va incorporar a l'Armada Reial. La seva carrera cinematogràfica començà després de la Guerra Mundial. Intervingué en nombroses pel·lícules, la majoria comèdies. L'any 1954, durant la filmació de "El Pare Brown" ell i la seva dona es convertiren al Catolicisme Romà. El 1957, Guinness va guanyar l'Òscar al millor actor per "El pont sobre el riu Kwai" i en fou nominat pel seu paper a "La Guerra de les Galàxies" (1957). Pels seus mèrits com a actor, l'any 1959, la Cort Britànica l'investí Cavaller, fet que el convertí en Sir Alec Guinness.

(Caricatura de Manuel Del Arco editada l’110462)

ALEJANDRO CASONA

Alejandro Rodríguez Alvarez, conegut amb el nom d’Alejandro Casona, fou un dramaturg i poeta espanyol. Formà part de l’anomenada “Generación del 27”. L’any 1922 ingressà a la “Escuela Superior de Magisterio” de Madrid i acabà la carrera el 1926. Va donar classes com a mestre a l’escola de Les, municipi de la Vall d’Aran. Dedicà part de la seva vida al teatre. Va escriure nombroses obres teatrals representades per diferents companyies. Adquirí molt de prestigi i fou premiat amb el “Premio Nacional de Literatura” l’any 1932. Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola es va exiliar a Mèxic amb tota la família. Posteriorment es va establir durant vint-i-tres anys a Buenos Aires. Fou a l’exili on va escriure les seves millors obres teatrals. L’any 1962 tornà definitivament a Espanya.

(Caricatura de Manuel Del Arco publicada el 081063)

Aldo de Banedetti

Va ser un dramaturg i guionista italià, un dels màxims exponents del teatre d’evasió del període entre les dues guerres mundials. Començà a escriure tant pel teatre com pel cinema. L’èxit li arribà entre el 1930 i 1938, quan elaborà un extens repertori de comèdia sentimental (les seves obres foren posades a l’escena per Falconi, Tofano, De Sica i Merlini). Els títols més notables d’aquest període són “La resa di Titi” (1931), “Non te conosco piu” (1932), essent el més recordat: “Due doszzine de rose scarlatte”, escrita el 1936. El seu origen jueu, les lleis racials feixistes l’obligaren a callar. Després de la guerra tornà al teatre amb comèdies d’estil Pirandelià: “Gli ultimi cinquè minuti” (1951), “Buonanote Patrizia”(1956). Fou també notable la seva activitat com a escenògraf, on es consolidà amb èxit en l’estil dels “telèfons blancs”.

(Caricatura de Manuel Del Arco del 011158)

Alberto Sordi

Un famós actor, director i guionista italià; un dels grans noms de la comèdia italiana junt amb Marcello Mastroiani, Ugo Tognazzi, Nino Manfredi i Vittorio Gassmann. Era fill d’un músic que tocava la tuba al teatre de l’Òpera de Roma. De nen havia cantat de soprano en el cor de la Capella Sixtina dirigit per Lorenzo Perosi. L’any 1937 trobà feina d’extra a Cinecittà i guanyà un concurs de la MGM per a doblar Oliver Hardy; seguí doblant altres veus com: Anthony Quinn, Robert Mitchum, i entre els italians, Marcello Mastroiani i Franco Fabrizzi, Entre 1952-1955, assoleix l’èxit com a actor de cine i encara més amb l’arribada de la “comèdia italiana”. Va dirigir 19 pel·lícules i participà en la televisió junt amb Mina (1966). Fou premiat amb 7 Davids de Donatello i l’any 1995 amb el Lleó d’Or del Festival de Venècia.

(Caricatura de Manuel Del Arco del 210158)

Alberto Insúa

Realment es deia Alberto Alvarez i fou un periodista i escriptor espanyol, d'estil proper al Noucentisme o la Generació del 14. Heretà la vocació literària del seu pare (un emigrant gallec a Cuba que havia fundat i dirigit "El Eco de Galicia")i es convertí en novel·lista i dramaturg. Quan tenia tretze anys vingué a Espanya. Inicià aquí la seva carrera periodística col·laborant en diversos diaris: El País, El Inparcial, Blanco y Negro, La Esfera i Nuevo Mundo, i en la primera guerra mundial fou corresponsal de ABC a París. El seu primer èxit l'aconseguí amb la novel·la eròtica "La Mujer fàcil" (1909), obra de la qual temps després en renegà avergonyit. De la seva producció en destaca "El negro que tenia el alma blanca" (1922), traduïda a molts idiomes i amb almenys tres versions cinematogràfiques, una la de l'any 1927 amb Conchita Piquer. També va escriure obres de teatre.

 (Caricatura de Manuel Del Arco editada el 270953)