ENRIC JARDÍ i CASANY

Assagista, historiador i crític d'art català, fill d'Enric Jardí i Miquel. Advocat de professió i Doctor en Dret, va fundar la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials. Va escriure una cinquantena llarga de llibres sobre diferents vessants de la història: Història en general, biografia (per exemple, Francesc Cambó, Folch i Torres, Eugeni d'Ors, Prat de la Riba, Francesc Macià i Puig i Cadafalch), històrics de l'art (Isidre Nonell, Joaquim Mir, Joaquim Torres-Garcia, Pere Pruna, Ramon Calsina) i història de l'ordenament jurídic. Va publicar articles a revistes i diaris com Miramar, Ariel, Serra d'Ors, Avui i La Vanguàrdia. Era Membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Va rebre la Creu de Sant Jordi.

(Caricatura de Manuel Del Arco publicada el 310569)

ENRIC FONTANA CODINA

Va ser un empresari i polític espanyol fill de Reus. Ala quinze anys s'enllistà voluntari al Tercio de Requetès de Guipúscoa i més entrada la Guerra Civil al Tercio de Nuestra Señora de Montserrat. Es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona i s'instal·la a Madrid per a dirigir l'empresa "Fontoil" dedicada a l'exportació de l'oli. De 1960 a 1969, va ser Procurador en Cortes o membre del Consejo del Reino, i Franco el nomenà Ministre de Comerç, càrrec que exercí de 1969 a 1973.

(Caricatura de Manuel Del Arco, data de publicació desconeguda)

ENRIC BORRÀS i ORIOL

Fill d’un traginer, ajudà el seu pare en el negoci. Malgrat una certa oposició paterna, inicià la carrera professional, cridat per l’empresari i director Antoni Tutau, amb el qual actuà dos anys. Estigué també amb la companyia d’Antonio Vico, i la qualitat de les seves interpretacions motivà que el 1890 pogués estrenar Rei i Monjo al costat del primer actor Teodor Bonaplata. La seva creació del personatge Manelic de Terra baixa, d’Àngel Guimerà (1897) fou, però, la que li suposà una consagració sorollosa i definitiva. Considerat l’actor català més representatiu de l’època, del 1901 al 1904 estigué al Romea en qualitat de primer actor i codirector, i es distingí en obres com El místic —escrita per a ell— de Santiago Rusiñol, Els vells d’Ignasi Iglésias, etc. El 1904 es traslladà amb tota la companyia del Romea a Madrid, on feren vint representacions de teatre en català. Rebé molts honors oficials De l’agost del 1936 a l’inici del 1939 actuà contínuament al Poliorama de Barcelona, gairebé exclusivament en català i, pel desembre del 1938, la Institució del Teatre de la Generalitat el féu objecte d’una sessió d’honor.

(Caricatura de Manuel Del Arco publicada el 151054)

EMILIO ZAVATTA

Fou un artista de circ italià, descendent d'una família tots ells dedicats al circ. Era fill d'Ofestes, professor d'equitació i director de circ, nét de Ricardo, equilibrista sobre corda fluixa, besnét d'Antonio que era professor de música, el qual amb la seva orquestra entrà a formar part d'una companyia de circ i alhora es convertí en un "clown" musical el qual es casà amb Anneta Bügonis, espanyola, ballarina a la corda fluixa. Cinc generacions en el món del circ des de l'any 1815. Emilio Zapatta, envoltat per un eixam de noies boniques, entrava a la pista resplendent amb la seva parella vestida amb tutú (la seva esposa Rosa Meititori) "Miss Rossina", excel·lent funàmbula i saltadora. Emilio Zavatta fer famós el seu número del "pallasso-rodamón" que ballava, saltava i feia acrobàcies còmiques sobre la corda elàstica. Participà en el film de Cecil B. De Mille "El més gran espectacle del món", on apareixia diverses vegades. El seu reconeixement internacional arribà al Festival de Circ de Montecarlo, atorgant-li "El Clown d'Argent".

(Caricatura de Manuel Del Arco publicada el 200166)

EMILIO VEDOVA

Va ser un pintor i gravador italià. S'inicià en l'expressionisme. A la postguerra estigué entre els promotors del Frente Novo de les Arts. Precisament en aquest període s'uní al projecte de la important col·lecció Verzocci actualment conservat a la Pinacoteca Cívica de Forli, enviant un autoretrat i l'obra "Interior de fàbrica". Després formà part del "grup dels vuit" (Afro, Birolli, Corpora, Santomaso, Morlotti, Vedova, Morelli, Turcato) de Lionello Venturi (1952), passant del noocubisme a les "geometries negres". L'any 1961 col·labora amb Luigi Nono per a l'escenografia de "Intolerancia 60". El 1997 rebé el "Lleó d'Or" de la 17a Exposició Internacional d'Art de la Biennal de Venècia.

(Caricatura de Manuel Del Arco publicada el 280661)