Albert Closas i Lluró

Actor català fill del Conseller de la Generalitat, Rafael Closas i Cendre. A l’inici de la Guerra Civil emigrà a Buenos Aires on estudià art dramàtic i treballà amb Margarida Xirgu. Tornà a Espanya en iniciar-se els anys cinquanta i es dedicà sobretot al teatre comercial castellà. Actuà també en francès i en català. Visquem un Somni de Sacha Guitry, traduïda per Joan Oliver, 1970). Entre els nombrosos films que interpretà, cal remarcar Muerte de un ciclista (1955) de Juan Antonio Bardem, Distrito V (1957) de Juli Coll, La gran familia (1962) de F. Palacios i Últimas tardes con Teresa (1994) de G. Herralde. El 1990 protagonitzà la sèrie de TV· Sóc com sóc.

(Caricatura de Manuel Del Arco editada el 040259)

Alberto Cavalcanti

El director i productor de cine Alberto de Almeida Cavalcanti, Va néixer a Rio de Janeiro i era fill d'un destacat matemàtic. Fou un nen amb una intel·ligència precoç; a 15 anys ja estudiava dret a la universitat. Després d'un enfrontament amb un professor, el van expulsar. El seu pare el va enviar a Ginebra. Cavalcanti va optar per estudiar arquitectura. A 18 anys es va traslladar a París per a treballar per un arquitecte però aviat va canviar de feina per fer de dissenyador interiorista. Després d'una visita al Brasil, va ocupar el càrrec al consolat brasiler de Liverpool. L’any 1920 deixà la feina del consolat per fer d’escenògraf de Marcel L’Herbier, líder del cine d’avanguarda francès. L’any 1933 anà a Londres per a treballar amb el documentalista John Grierson de l’empresa General Port Ofice, i després de dirigir algunes pel·lícules, ocupà el càrrec de productor als anys 40. Tornà al Brasil l’any 1950 on desenvolupà la nova tendència cinematogràfica “Cinema Novo” i fundà les productores “Vera Cruz” i “Quino Films”. A finals dels 50 tornà a Europa. Morí a París.

(Caricatura de Manuel Del Arco del 040563)

Alberto Ascari

Pilot de Fòrmula 1 italià, que fou campió del món de la categoria. Va heretar la passió familiar per les curses del seu pare mort en accident al GP de França del 1925. L’any 1948 aconseguí el seu primer gran triomf en el Gran Premi de San Remo. L’any següent va seguir Villoresi a Ferrari i va guanyar quatre curses més. A la temporada 1951, va aconseguir el triomf en el GP d’Alemanya i en el GP d’Itàlia, quedant en el segon lloc del campionat, només superat per Juan Manuel Fangio. L’any 1952, Enzo Ferrari li cedí un dels seus cotxes perquè participés en les 500 milles d’Indianapolis, però no pogué acabar-les. Assolí però un seguit de triomfs. La temporada 1953 obtingué 9 victòries; la sèrie s’interrompé en el Gran Premi de França. La temporada 1955 tingué un espectacular accident a Mònaco i una setmana després a Monza, provant un Ferrari, s’accidentà en una corba ràpida del circuit que li provocà la mort; aquesta corba avui porta el nom de “Variant Ascari”.

(Caricatura excel·lent de Manuel Del Arco publicada el 231054)

ALBERT PEREZ i BARÓ

Escriptor i sindicalista. Pertanyé a la CNT i col·laborà als diaris Solidaritat Obrera i a El Diluvio. Durant la guerra civil, com a cap de negociat de la conselleria d'economia de la Generalitat, tingué un paper preponderant en l'aplicació del decret de col·lectivitzacions. S'exilià el 1939, i en tornar fou un dels capdavanters de la reactivació de les cooperatives. Publicà "El moviment cooperatiu a Catalunya (1961) en col·laboració amb Joan Ventosa i Roig, "Ètica y economía cooperativa" (1963), "Cooperació i cooperativisme" (1966), "Trenta mesos de col·lectivisme a Catalunya" (1972), "Autogestió obrera" (1974), "Cent anys de la Cooperativa dels Teixidors a mà" (Gràcia 1876-1976)", i els volums de memòries "Els feliços anys vint" (1974) i “D’aquell temps , d’aquest país”(1982).

(Caricatura de Manuel Del Arco publicada el 180770)

ALBERTINE SARRAZIN

Escriptora francesa. El seu pare, un metge militar destinat a Arger deixà prenyada una criada, i l'obligà a cedir la nena a l'assistència pública, va rebre el nom d'Albertina Damien. Posteriorment el seu pare l'adoptà sense revelar el seu parentesc ni a la seva filla ni a la seva esposa. Quan aquest es jubilà, tornaren a Aix-en-Provence. Albertine es crià en un ambient rígid, i un esdeveniment tràgic marcà tota la seva vida: va ser violada quan tenia deu anys. A causa del seu caràcter difícil fou internada en un reformatori de Marsella, caràcter que perdurà tota la seva vida marcada per la delinqüència, la prostitució. En acabar el batxiller s'escapà a París i portà una vida desordenada i anà a parar a la presó de la qual escapà saltant una tanca i es trencà l'astràgal que la deixà coixa per sempre. Julien Sarrazin, la va ajudar i es varen casar, Albertine va escriure "L'Astragale" (1965), una novel·la autobiogràfica, la primera d'una sèrie les quals li donaren nom. Morí a trenta anys a l'hospital de Montpeller; mort plagada d'errors mèdics amb l’afegit del desgast per causa de l’alcohol.

(Caricatura de Manuel Del Arco publicada el 101266)

AL CAPP

Alfred Gerald Caplin fou un ninotaire caricaturista estatunidenc. Estudià arquitectura de paisatges abans de dedicar-se a dibuixar tires de premsa. Fou especialment conegut per la tira còmica "Li'l Abner", la seva obra mestra. Primer aparegué en el Ney York Mirror l'any 1934, per ser ràpidament distribuïda per tot el país. Situada en la comunitat fictícia de Dogpatch, EEUU, presenta a Li'l Abner, un tosc i tímid llenyataire; a Daisy Mae i una gran quantitat d'acolorits personatges que posen en solfa els valors sagrats de l'americà, mig descobrint la hipocresia de la societat en què esmou. El novel·lista John Steinback sol·licità públicament per Al Capp el Premi Nobel de Literatura després que la sèrie Li'l Almer assolís el zènit de la popularitat l'any 1948. Aquesta sèrie de vinyetes es mantingué durant quaranta-tres anys.

(Caricatura de Manuel Del Arco del 140954)

ALBERT CONTIJOCH i BERENGUER

Testimoni de Jehovà, de fermes conviccions, va acumular quatre condemnes per ser objector de consciència durant el règim franquista, la primera l'any 1959. La seva negativa a fer el servei militar li va costar 11 anys de reclusió a presons d'Espanya i Àfrica. Fou durament apallissat i rebé tractaments inhumans i degradants; a Ciutat de Mallorca estigué quaranta-cinc dies al calabós en calçotets perquè li arrabassaren la roba. Finalment el tancaren a la presó militar de Cadis on completà els onze anys de reclusió. L'any 1970, va ser indultat pel dictador Franco, gràcies a la pressió internacional. Hom sap que Contijoch volia explicar la seva història fent un llibre tot esperant veure’l publicat, cosa que no s’ha confirmat.

(Caricatura de Manuel Del Arco publicada el 050570)

AIMÉ DUVAL "Père Duval"

Era un mossèn Jesuïta francès cantautor, que tingué molt èxit entre 1950 i 1960. Gràcies a la seva capacitat d'expressió va afegir als seus sermons acompanyament de guitarra. Va agradar tant el seu estil que decidí dedicar-se plenament a la cançó. Conegué a Georges Brassens que li va fer l'ullet maliciosament. "Il me laise dire "merde", je lui laise dire "Amen". Al Pare Duval li deien "el Brassens amb sotana". Va fer més de 3.000 concerts en 44 països. A Berlin arribà a congregar 30.000 persones. Malauradament el ritme de vida febril el portà a caure en l'alcoholisme, del que li va costar molt alliberar-se'n. En donà testimoni en el seu llibre autobiogràfic, “L’Enfant qui jouait avec la lune”

(Caricatura de Manuel Del Arco dl 151060)

ALAIN BOMBARD

Biòleg francès, metge i polític famós per les seves travesses per l'Atlàntic. L'any 1952, va navegar de les Índies occidentals a França per veure la seva filla acabada de néixer. Ja havia navegat en solitari des de Tànger a Casablanca i de Casablanca a Las Palmas. Bombard navegava amb un bot Zodiac inflable, amb un sextant i gairebé sense provisions. Sobrevivia de la pesca amb un arpó que es va fer ell mateix i a vegades bevia aigua de mar. L'any 1952 després de recórrer 4.400 km. Arribà a Barbados, havia perdut 25 kg. I fou hospitalitzat. Aleshores publicà el seu llibre "Naufrage volontaire"
(Caricatura de Manuel del Arco editada el 110259)

AGUSTÍ PEDRO i PONS

Metge internista. Estudià amb Francesc Esquerdo i F. Ferrer i Solervicens, i el 1927 fou nomenat catedràtic de patologia i clínica mèdiques de la Facultat de Medicina de Barcelona; tingué una gran activitat docent i un dels mestratges més eficaços de la medicina catalana contemporània. Presidí nombrosos congressos i l'Institut mèdic-farmacèutic, l'Acadèmia de Ciències Mèdiques (1939-58) i l'Acadèmia de Medicina de Barcelona. Fundà i dirigí les revistes "Medicina Clínica" i "Revista Espanyola de reumatismo i enfermedades osteoarticulares". La seva obra més important és el tractat de Patologia i Clínica Mèdiques, en sis volums, escrita amb la col·laboració dels més notables especialistes catalans. Fou un extraordinari bibliòfil.
(Caricatura de Manuel Del Arco del 180453)