ENRIQUE TIERNO GALVÁN

Fou un polític espanyol., alcalde de Madrid, assagista i Doctor en Dret i en Filosofia i Lletres. Va ser catedràtic de dret polític a la Universitat de Múrcia (1948-1953) i al de Salamanca (1953-1965), fins que va ser expulsat de la seva càtedra pel règim franquista. Tot seguit exercí la docència en les universitats de Princeton i Bryn MaWr, als Estats Units. Afiliat al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) en la clandestinitat. Mort Franco el 1975, a l'any següent fou reposar a la seva càtedra i en les eleccions generals, escollit diputat al Congrés dels Diputats per Madrid. Es presentà candidat a les eleccions municipals d'abril de 1979, en les que sortí escollit regidor i batlle de Madrid. Novament escollit el 1983, va morir al càrrec.

(Caricatura de Manuel Del Arco publicada el 040669)

ENRIQUE LLOVET

Escriptor, crític teatral, guionista i adaptador d'obres teatrals. Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a Granada, Sevilla i Madrid. L'any 1950 ingressà a l'Escola Diplomàtica i s'inicià com a cronista en la guerra de l'Orient Mitjà. Va ser crític teatral de l'ABC, TVE i "Informaciones". Premi Nacional de Literatura amb el seu llibre "España Viva". Va adaptar obres de teatre clàssiques espanyoles i estrangeres: "Don Gil de las calzas verdes" de tirso de Molina, "Juan tenorio" de Zorrilla, "Tartufo" i "Las mujeres sabias" de Molière, "Un tranvia llamado deseo" de Tennese Williams, etc. Entrà en contacte amb Samuel Bronston que el fitxà pel seu departament de guions i col·laborà en les pel·lícules "El Cid" i "55 dias en Pekín". També fou autor de la lletra de cançons com "Yo te diré" de la pel·lícula "Los últimos de Filipinas" i del pas-doble "Luna de España" de Fernando Moraleda.

(Caricatura de Manuel Del Arco publicada el 231269)

ENRIQUE GUITART

Enric Guitart i Matas fou un actor de teatre i de cinema català, fill també de l'actor Enric Guitart i Soldevila. Fou un dels actors pioners del cinema a Catalunya, i participà en un film de Fructuós Gelabert. Fins al 1938 actuà fent teatre en català en les companyies d'Enric Borràs*, Giménez-Nicolau i Vila-Daví, i fou deixeble de Margarida Xirgu. El 1941 creà la seva pròpia companyia però el 1949 marxà al Teatro Español de Madrid. Destacà en el monòleg del brasiler P. Bloch "Las manos de Eurídice" (1954), que representà milers de cops, arreu d'Espanya i a l'Argentina (dos anys seguits al teatre Solís de Montevideo on va fer més de 1.500 representacions) que ell mateix traduí i adaptà al castellà (1969) i al català (1972). El 1974 participà en la sèrie "Ficciones" de Sergi Schaff i a "Estudio 1", programa de TVE que retransmetia obres de teatre. El 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi.

*GentdelArco 28 de Març de 2019.

(Caricatura de Manuel Del Arco publicada el 180670)

ENRICO PIAGGIO

Industrial italià. Va néixer a Pegli que era un municipi independent i es va llicenciar en Economia a la Universitat de Gènova. Ell i el seu germà Armando heretaren la indústria de material pesant del seu pare que en esclatar la 2a. Guerra Mundial hagué de dedicar-se a la fabricació d'avions. La fàbrica sofrí importants destrosses a causa dels bombardeigs i era impossible seguir produint. Aleshores Enrico Piaggio va prendre la decisió de fabricar l'Escúter "Vespa" i en poc temps es convertí en una de les majors fàbriques de vehicles de dues rodes del món. El mes d'octubre de 1965, Piaggio va esdevenir seriosament ferit en una batussa sindical. L'ambulància que se l'emportava hagué d'obrir-se pas entre la multitud de vaguistes; sortí de l'hospital, però al cap de pocs dies morí a la Vila Veramista que havia adquirit l'any 1953. Milers de gent entristida van aparèixer al carrer mentre passava el seu fèretre, incloent-hi molts dels vaguistes.

 Caricatura de Manuel Del Arco publicada el 190156

ENRIC LLAUDET i PONSA

Empresari i dirigent esportiu. Propietari de l’empresa Filatures Llaudet, amb diverses fàbriques a Catalunya, el seu pare, Josep Llaudet, ja havia estat directiu del FC Barcelona. Fou elegit president del club pels socis compromissaris el 1961. Al cap de pocs dies de prendre la possessió del càrrec hagué d’assumir l’adéu com a jugador blaugrana de L. Cubala i el traspàs de Luís Suárez al Inter de Milà i al final de la seva primera temporada, la retirada de Ramallets*. A manca d’èxits esportius, sabé redreçar la delicada situació econòmica de l’entitat mitjançant la venda dels terrenys de l’antic camp de les Corts. El 1965 fou reelegit en el càrrec i el 1966 creà el trofeu Joan Gamper en record al fundador del Club.

*GentdelArco 30 de maig de 2018

(Caricatura de Manuel Del Arco publicada el 070661)